Els incendis zombis, de subsol, latents o hivernants són conceptes que s’utilitzen per definir els focs que es desplacen sota terra en zones de torberes. Aquest tipus d’incendis poden durar mesos amagats sota el terra, hivernant quan les temperatures són baixes i reapareixent en superfície quan comença a fer calor i la vegetació s’asseca.
Els incendis zombis o latents, així els coneixen a la comunitat científica, són focs que es desplacen sota terra, per les torberes (peat fires, en anglès). Aquesta característica els fa molt difícils de detectar i localitzar. Són una tipologia d’incendis que hi solen haver a les zones fredes, com les zones boreals o de l’Àrtic. Aquests arriben a cremar les arrels de la vegetació i provocar esfondraments a terra. Així mateix, alliberen gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera com el metà o el monòxid de carboni, formes de carboni amb una alta capacitat de contribució a l’escalfament de l’Àrtic i la descongelació del permafrost.
A l’inici del 2021 vam poder veure els popularment coneguts incendis zombis reapareixent a -50ºC a la zona de Sibèria, i la primavera del mateix any vam tenir notícies, tal com els meteoròlegs van advertir, que la regió russa de Sibèria tornava a enfrontar-se un any més a un clima més càlid i sec que l’anterior, cosa que provocarien grans incendis forestals. Concretament, afectarien les regions siberianes de Krasnoyarsk i Yakutia, i serien particularment caloroses durant el mes juny de 2021. Ja a mitjans de juny, es van complir les prediccions dels científics i Yakutia va tornar a ser notícia pels seus incendis prematurs i severs. De fet, els residents d’almenys dos llogarets es van veure obligats a abandonar casa seva per la virulència i la proximitat d’aquests incendis.
Sense pressa, però sense pausa
Els incendis sota el terra es propaguen a una velocitat molt lenta pel fet que la seva combustió és latent (aquest fenomen es coneix com a smouldering, en anglès, és a dir, són incendis que cremen lentament i sense flama, i que poden avançar només un parell de metres al dia.
La combustió lenta és el fenomen de combustió dominant als megaincendis en dipòsits naturals de torba i carbó, que són els incendis ardents més grans i prolongats a la Terra [Rein 2013]. Aquests incendis contribueixen considerablement a la generació global de gasos amb efecte d’hivernacle, i com a resultat la destrucció generalitzada d’ecosistemes i el malbaratament de recursos naturals [Rein 2013].
Hi ha molts exemples de sòlids que cremen així, per exemple, la fusta, el tabac, els polímers o la torba. [Rein 2016] El rang de temperatures que solen assolir està entre 500 i 800°C, mentre que una flama pot assolir els 900 a 1200°C. Avancen gràcies a la propagació de calor per contacte i cremen mentre hi hagi matèria orgànica al seu pas, arribant fins i tot a assolir nivells tan profunds del sòl que acaba afectant la fosa del permafrost.
L’extinció: un malson
La gran capacitat que tenen d’avançar sense flama i en condicions de poc oxigen fan d’aquests incendis els més persistents del planeta. Sovint no s’extingeixen fins que no té lloc una inundació completa del terreny de manera natural o provocada. Un dels casos més mediàtics a Espanya va ser l’incendi de les Tablas de Daimiel (2009), on es va aconseguir una extinció completa després de setmanes de monitoratge i gestió, o el cas de Centralia, un dels més extrems ja que es tracta d’un incendi subterrani que fa més de cinc dècades que crema.
El cas de les Tablas de Daimiel
Les Tablas de Daimiel és un incendi zombi que es va detectar a finals de novembre del 2009 al subsol del Parc Natural de les Tablas de Damiel a Castella-la Manxa. Aquest parc natural representa un ecosistema de taules fluvials que es formen en desbordar-se els rius Guadiana i el seu afluent Cigüela als seus trams mitjans, afavorits per fenòmens de sement-reisme i l’escassetat de pendents.
El 2009 a causa de les condicions de sequera, aquest parc va arribar a assecar-se exposant la vegetació i el sòl orgànic als incendis. Les autoritats van fer tasques d’extinció inundant la zona, que va reduir i va contenir considerablement l’incendi, però no es va aconseguir fer desaparèixer del tot fins que van arribar les pluges l’octubre del 2010 que van dotar de l’aigua que faltava per acabar d’inundar el Parc (estat natural) i com a conseqüència, extingir l’incendi.
Cas Centralia, 50 anys cremant
Fa 50 anys la població de Centralia va ser una pròspera comunitat minera fins que el 27 de maig de 1962 es va originar un foc subterrani, que avui dia segueix cremant, a les mines de carbó subterrànies a profunditats de fins a 90 metres en un tram d’entre 13 i 15 km2. Durant els primers anys l’incendi va passar desapercebut, però una dècada més tard es van començar a notar gasos tòxics que sorgien del subsols i que es podien apreciar al terreny, i com a conseqüència feien perillar els edificis de la localitat de Centralia. Els experts apunten que al ritme actual podrà continuar cremant durant més de 250 anys.
