Hi ha ecosistemes que cremen periòdicament per causes naturals des de fa milions d’anys. Els boscos mediterranis en són un exemple. Molts dels organismes que els habiten porten tant de temps convivint amb el foc, que s’hi han adaptat. Algunes espècies fins i tot el necessiten per sobreviure. Sentir la calor d’un incendi des de quilòmetres de distància i aprofitar el bosc cremat per dipositar ous, o atraure les flames per despertar llavors de la seva letargia. Aquestes són només dues de les estratègies de certes plantes i animals per treure profit d’un ecosistema que ha cremat.
Estratègies d’animals
Amb el temps, en un ecosistema que ha cremat, poden proliferar animals que van fer servir diferents tàctiques per no sucumbir a les flames o, fins i tot, per treure’n profit. L’escarabat del foc (Melanophila acuminata) és un dels animals que han après a treure-li partit a l’assumpte. Té uns receptors de radiació infraroja que detecten la calor de les flames fins a 40 km de distància. Aquest escarabat sap bé que un incendi té un gran avantatge: la fugida de depredadors. Acudeix a “boscos negres” per posar els seus ous a la fusta nou cremada o fins i tot, encara en forma de brases. D’aquesta manera, els escarabats nadons poden néixer sense el perill que algun animal famolenc se’ls mengi.
Els incendis poden aclarir el bosc, és a dir, fer que on hi havia una gran quantitat d’arbres i arbustos per quilòmetre quadrat, n’hi hagi menys. Això beneficia espècies típiques d’espais naturals oberts com la perdiu roja (Alectoris rufa) i el conill europeu (Oryctolagus cuniculus). Per què? En les primeres etapes de recuperació d’un ecosistema que ha cremat, apareixen herbes amb un alt contingut de nutrients. Tant elles com les seves llavors són font d’aliment per als conills i les perdius, respectivament. Però aquí no acaba tot. Aquestes espècies són menjar per a una au rapinyaire típica també d’espais oberts: l’àguila cuabarrada (Aquila fasciata). D’aquesta manera, un incendi pot ser una bona notícia per a la perdiu roja i l’àguila cuabarrada, totes dues catalogades com a espècies vulnerables a l’extinció al Libro Rojo de las Aves de España 2021.
A més d’alimentar-se, els éssers vius busquen reproduir-se amb èxit. Per això, algunes espècies ovípares, és a dir, que posen ous, fan els seus nius en llocs on els ous puguin estar còmodes i segurs. El borinot negre (Xylocopa violacea) i diferents espècies de pigots, perforen els seus nius en arbres morts. El fet que la fusta d’aquests arbres sigui tova facilita la feina a aquests animals, que troben moltes possibilitats per perforar els seus nius després d’un incendi. De fet, el picot garser àrtic (Picoides arcticus), un pigot dels Estats Units, sent debilitat pels boscos recentment cremats.
Estratègies de plantes
Les plantes no poden desplaçar-se, per la qual cosa ss han enginyat altres maneres per proliferar després d’un incendi. Els dos tipus d’estratègies bàsiques consisteixen a renéixer i produir una gran quantitat de llavors dependents de la calor de les flames. També hi ha plantes capaces de resistir al foc.
El garric (Quercus coccifera) és una de les plantes que poden renéixer, també anomenades rebrotadores. Ho fa gràcies a uns punts anomenats gemmes on es concentren moltes cèl·lules especialitzades a generar brots nous. Les gemmes tenen una capa que les protegeix de l’incendi. A més, contenen tota l’energia que les cèl·lules generadores de brots necessiten per poder fer la seva feina. És curiós veure en aquest tipus de plantes cremades, quan estan renaixent, el contrast entre el negre atzabeja de les parts cremades i el verd intens dels brots nous.
Les plantes que produeixen moltes llavors, o plantes germinadores, les acumulen a terra o en parts més altes. La gatosa (Ulex parviflorus) és un arbust del primer grup. Les seves llavors es queden dormides a terra, i no surten de la seva letargia fins que les flames arriben i les desperten, podent germinar i generar arbustos nous. A més, per assegurar-se que arribi prou calor a les llavors, la gatosa està feta per cremar. Com? Tenint branques i fulles molt fines, el que fa que agafin foc amb facilitat.
El pi blanc (Pinus halepensis) acumula les seves llavors en pinyes que pengen de les branques de la copa. Aquestes pinyes estan fortament tancades i només s’obren amb la calor de les flames. Per aquesta raó se’ls anomena pinyes seròtines. En un bosc de pins els incendis provoquen una pluja de llavors que cauen a terra. Allà estaran disponibles per germinar.
La surera (Quercus suber) se les ha pensat de manera oposada a la gatosa. Té una escorça gruixuda i aïllant que li permet resistir incendis relativament intensos. Però això no és tot: la seva copa es recupera amb relativa facilitat perquè conté gemmes de les quals poden sortir nous brots.
Finalment, sembla ser que els incendis ajuden a florir algunes herbes i plantes del grup dels lliris. Encara no se sap massa sobre aquest fenomen, però s’intueix que es deu a l’aprofitament dels nutrients presents a les cendres.
Gràcies a aquestes estratègies, els ecosistemse tenen el potencial per poder recuperar-se després d’un incendi. Amb el pas dels anys, el paisatge gris i lúgrube es pot transformar en un de verd i renovat, i amb el potencial d’estar més ben preparat per a un proper incendi.
Llavors, no ens hem de preocupar quan un ecosistema es crema?
D’una banda, no tots els éssers vius estan adaptats al foc. Tan sols trobem espècies adaptades en ecosistemes que de manera natural han cremat cada cert temps i de manera estable des de fa milers d’anys. És el que passa, per exemple, al Parc Natural de Cap de Creus, al Nord-est de la Península Ibèrica.
D’altra banda, els éssers vius amb adaptacions no estan adaptats a qualsevol tipus de foc. Aquests organismes han après a conviure dácord amb l’anomenat règim de foc, és a dir, un patró concret d’ incendis: que ocorren en una determinada època de l’ any i cada cert període de temps que més o menys dura el mateix, amb una determinada intensitat, i propagant-se d’ una determinada manera que pot ser, per exemple, pel sòl o per les capçades dels arbres.
Llavors, per poder mantenir-se, aquestes espècies necessiten que el seu règim de foc no canviï. El problema és que els règims de foc estan canviant a escala global. Cada vegada veiem més incendis forestals amb més capacitat destructora i més incendis en llocs on no s’havien donat fins ara. Per què? Pel canvi climàtic i per la insuficient gestió dels boscos. Si un bosc no es gestiona, la vegetació pot proliferar tant que, quan arriba un incendi, les flames troben tant material disponible per cremar que es fan més grans i intenses. Això és el que està passant en moltes zones rurals on cada vegada es practica menys agricultura i ramaderia extensiva.
Així que sí, ens hem de preocupar, ja que les alteracions dels règims de foc suposen una amenaça per la biodiversitat dels ecosistemes. Les pinyes seròtines del pi blanc, les gemmes del garric i l’escorça de la surera no resisteixen flames massa intenses. Les llavors de la gatosa no tenen temps per germinar si els incendis són massa seguits. L’escarabat del foc, el conill, la perdiu, l’àguila cuabarrada, i els animals que perforen fusta poden perir per focs devastadors.
Conservar els règims de foc mitjançant la gestió forestal, el desenvolupament d’ una economia rural sostenible, i mesures per frenar el canvi climàtic és fonamental per garantir la conservació de la biodiversitat i mantenir el cicle vital dels ecosistemes.
Per a saber-ne més
- Article d’Andrew Stillman i col·laboradors a The Condor: Nest site selection and nest survival of Black-backed Woodpeckers after wildfire.
- Article de Helmut Schmitz i col·laboradors a Proceedings of SPIE – The International Society for Optical Engineering: The Infrared Sensilla in the Beetle Melanophila acuminata as model for new infrared sensors.
- Article de Jorge Poveda a The Conversation: De crecer bajo tierra a autopodarse: los secretos de las plantas para sobrevivir a las llamas.
- Article de Luke Kelly i Lluís Brotons a la revista Science: Using fire to promote biodiversity.
- Article de Juli Pausas a The Conversation. Beneficios de no cortar los árboles después de un incendio.
- Article de Pere Pons a The Conversation. Así cambia un bosque quemado a lo largo de 10 años.
- Capítol de Filipe X. Catry i col·laboradors al llibre Post-Fire Management and Restoration of Southern European Forests: Post-Fire Management of Cork Oak Forestes
- Xerrada de Juli Pausas a l’Institut Valencià d’Investigacions Agràries (IVIA): Incendios forestales y biodiversidad.
- Publicació de Sandra Saura Mas al blog de CREAF. De la impotencia a la acción: después de un incendio forestal, ¿qué?
- Publicació de Anna Ramón al blog de CREAF. Las especies omnívoras resisten mejor los efectos del fuego.
- Publicació a la pàgina web de l’ Equip de biologia de la conservació de la Universitat de Barcelona: Mejorar la gestión forestal tras un incendio para favorecer la biodiversidad y las especies clave mediterráneas.
- Treball de final de grau d’Antoni A. Ruiz Vicaría: Efecto del fuego sobre las comunidades de escarabajos xilófagos y saproxílicos de un sistema de coníferas de Salo (Cataluña, España).
